Els serpents de Montsoliu

1014211

El castell de Montsoliu (n’hi ha que en diuen Montsoriu) és un dels més antics de Catalunya. Expliquen que té més de mil anys d’història, i que de les seves parets s’escolen muntanyes de llegendes i tradicions.

Al turó de Montsoliu, que és el turonet on s’aixeca imponent el castell, conten que hi ha desenes, o potser dotzenes, de coves. En una d’aquestes coves, d’aquests amagatalls, hi viuen tres serpents. Jo no n’he vistos mai de serpents, però conten pels vorals de Montsoliu que els serpents són serps que viuen més de cent anys! Arribats a aquesta edat els creixen cabells al cap i, a la boca, els apareix un diamant que només descuiden quan s’acosten a alguna font per beure. Diuen que qui pugui fer-se amb un d’aquests diamants serà ric i, potser, feliç la resta de la vida.

Conten, la gent més gran dels pobles de la comarca, que una vegada, fa molts i molts d’anys, una pastora en va veure un. Resulta que als serpents, amb aquells cabellots, amb aquella pell arrugada i amb la cara de pocs amics com tenen, els encanta la llet. Doncs resulta que una pastora, una tarda calurosa de juny, va goitar com un serpent anava a mamar d’una cabra del seu ramat.

Veient com li agradava la llet, la pastora més múrria que una mustela, va començar a llençar dia si, dia també, molles de pa sucades amb llet. Així que a base de pa amb llet van fer-se amics. Bé, el serpent va agafar una mica de confiança. Perquè d’un serpent no se’n pot pas ser amic, no pas per anar a jugar a pilota, almenys.

Així doncs que un dia, la nostra pastora va anar seguint el serpent fins una font propera. Aquí ningú es posa d’acord de si era cap al cantó de Breda o cap al cantó d’Arbúcies. En tot cas, quan el serpent va treure el diamant de la boca per poder beure, la pastora (que s’havia pogut apropar molt, perquè el serpent ja confiava amb ella) va agafar el diamant d’una revolada i va apretar a córrer cames ajudeu-me. Quan el serpent se’n va voler adonar, la pastora ja era a mig camí de casa.

A les places d’Arbúcies, de Breda, d’Hostalric,… s’explica que la pastoreta va vendre el seu diamant. I li van donar tants diners, tants, que fins i tot es va poder comprar una bicicleta.

Ara bé, no sé pas si això la va fer feliç. Això no ho expliquen pas, la gent.

Conte extret de 300 històries per a un Tricentenari, contat per Albert Estengre per a Vilaweb.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s